1.- Què és l’epilèpsia?
L’epilèpsia és una malaltia del sistema nerviós central que afecta concretament l’encèfal. S’anomena també epilèpsia idiopàtica, pel fet que no se’n coneix l’etiologia (la causa exacta).
Cal diferenciar l’epilèpsia en sí mateixa, com a malaltia, dels processos que provoquen convulsions, ja que les convulsions poden estar causades per infinitat de problemes; l’epilèpsia entre ells. En el gos l’epilèpsia idiopàtica és la causa més comuna de convulsions.
2.- La poden patir tant gossos com gats?
Sí. L’epilèpsia poden patir-la gossos i gats i també està descrita en altres espècies animals, igual que la patim també els éssers humans.
En gats és més infreqüent ja que la majoria de vegades es pot determinar un diagnòstic amb causes subjacents estructurals (per exemple neoplàsies o encefalitis).
3.- Com podem detectar-la?
El diagnòstic clínic de les convulsions és relativament fàcil avui en dia, ja que en cas que la nostra mascota pateixi un atac convulsiu, podrem fàcilment enregistrar l’episodi en cas de ser-hi presents. D’aquesta manera es facilita la tasca del veterinari clínic a l’hora de classificar el tipus d’episodi. De totes maneres, si els episodis es donen quan no som amb l’animal, pot ser més difícil caracteritzar la naturalesa dels esdeveniments.
Un cop som conscients que l’animal pateix atacs o episodis de convulsions, ens hem de posar en marxa per tal de realitzar una bateria de proves clíniques (examen neurològic complet, analítica exhaustiva i altres proves d’imatge complementàries). La majoria de vegades, al diagnòstic de l’epilèpsia idiopàtica, s’hi arriba en descartar tota una llarga llista d’altres malalties que provoquen símptomes similars.
4.- Hi ha alguna predisposició de raça?
Sí. Estan descrites races amb més predisposició que altres i se sospita de factors genètics així com d’alteracions en alguns neurotransmissors com a causa de la malaltia. Tot i així, no farem un llistat de races ja que la intenció no és estigmatitzar cap raça en concret ja que l’epilèpsia està descrita en totes les races i fins i tot en creuaments.
5.- El meu animal sempre té risc de tenir epilèpsia en algun moment de la seva vida?
Els atacs epilèptics típicament comencen a patir-se entre els 6 mesos i els 3 anys d’edat, però hi ha casos en què no comencen fins més enllà dels 5 anys.
Algunes races tenen una forma d’epilèpsia juvenil descrita en la que l’aparició pot ser cap a les 4-12 setmanes i la malaltia deixa d’expressar-se cap als 6 mesos. En aquest cas és el què anomenem epilèpsia juvenil.
6.- Què és i com es produeix un atac epilèptic?
Els atacs o episodis en l’epilèpsia són típicament convulsions tònico-clòniques generalitzades, és a dir, que es caracteritzen per fases contínues d’espasme o contracció i posterior relaxació dels músculs afectats. Normalment els episodis duren entre 1 i 2 minuts.
Es poden produir atacs parcials o focals, que no afecten la totalitat dels músculs corporals. En aquests pacients poden aparèixer atacs més generalitzats a mesura que avança l’edat de l’animal. Les convulsions epilèptiques apareixen típicament en intervals que a vegades van de setmanes a mesos (sense episodis entremig). Amb l’envelliment la severitat i freqüència dels atacs augmenta, típicament en races grans.
Els atacs es poden donar en clústers durant un període de 24 hores, de manera que l’animal que fa setmanes o mesos que no té cap atac, en pateix uns quants en aquest curt període. És infreqüent que es produeixi una primera presentació de l’epilèpsia idiopàtica en clústers, però si això passa, hauríem de tenir en ment altres alteracions neurològiques com a causa dels atacs.
Un aspecte a tenir en compte dels atacs epilèptics és que es donen en diferents fases: prodròmica, ictal i postictal.
- Fase prodròmica: és la que succeeix just abans que es doni l’atac convulsiu en la seva presentació evident. I aquesta fase pot durar des de minuts a hores. Els animals moltes vegades són capaços de detectar que alguna cosa els està passant i molts propietaris són capaços de descriure que els seus animals “s’han adonat” que els venia un atac, ja que les seves mascotes els han vingut a “avisar”.
- Fase ictal: és l’atac convulsiu en sí mateix.
- Fase postictal: és el temps que passa des de l’atac convulsiu fins que l’animal torna a estar recuperat completament. Aquesta fase és força variable i acostuma a ser breu en la majoria d’animals, durant de minuts a menys d’una hora, però pot allargar-se fins i tot algunes hores. En aquesta fase l’animal moltes vegades es troba desorientat i amb canvis de conducta evidents. La fase posictal ens permet diferenciar clarament un atac convulsiu d’un síncope o desmai cardiogènic per exemple, ja que dels síncopes l’animal se’n recupera molt ràpidament i sense alteracions de conducta.
7.- Es pot curar o tractar?
L’epilèpsia no té cura a dia d’avui en gossos i gats, però sí que la podem tractar per tal de minimitzar els seus efectes. La teràpia és a base de fàrmacs anticonvulsius. Aquests busquen pujar el llindar d’aparició dels atacs de manera que l’animal tingui atacs amb menor freqüència i d’una intensitat i durada també inferiors.
Es considera que els atacs epilèptics poden agreujar el pronòstic de futurs atacs i fer-los més violents o intensos. Per això, es considera que cal tractar l’epilèpsia com abans millor i evitar així el màxim nombre d’atacs possible.
Així doncs, tot i que hem de ser realistes i entendre que el nostre animal no es curarà i que ens trobem davant d’una malaltia crònica, en un 70 o 80% dels casos serem capaços d’obtenir un molt bon control de la malaltia de manera que baixaran dràsticament tant la freqüència com la severitat dels atacs.
8.- Quan he de tractar les convulsions del meu animal epilèptic?
La resposta evident és “quan us ho digui l’especialista”. Ja que, com ja hem dit, es faran tota una sèrie de proves abans de concloure que l’animal és epilèptic i que necessita tractament.
Recentment s’ha establert que cal tractar els animals que hagin patit un atac en els últims 6 mesos o qualsevol animal que hagi entrat en status epilepticus. Tot i que fa anys només es tractaven animals que tenien una freqüència més alta d’atacs, avui en dia se sap que l’animal es beneficia de ser tractat de manera més precoç.
9.- Quins fàrmacs es fan servir per tractar l’epilèpsia?
No entrarem a descriure cada fàrmac que es fa servir, les dosis o les posologies, ja que la farmacologia evoluciona i van canviant els protocols utilitzats a mesura que sorgeixen nous estudis que demostren major efectivitat en el control de la malaltia.
El què sí que cal saber és que en el moment en què es decideixi que hem de medicar el nostre animal, aquest requerirà la medicació per sempre. A més, haurà de ser monitoritzat per tal d’estar segurs que li estem administrant la dosi correcta i que les seves funcions orgàniques segueixen essent bones. Per tant, caldrà estar compromesos en l’administració de la medicació així com en el seguiment clínic i analític que ens plantegi l’especialista.
A part de les medicacions que prendrà el nostre animal de manera diària i crònica, pot ser que l’especialista consideri oportú que tinguem una alternativa farmacològica a casa per tal d’administrar-la de manera aguda en cas que a l’animal se li desencadeni un atac essent-hi nosaltres presents. Una de les opcions més conegudes és l’administració d’un fàrmac via rectal (via d’administració que facilita les coses en un moment de crisi i no tractant-se d’especialistes en l’administració de medicacions).
10.- Quin grau de gravetat té? Perilla la vida de la mascota?
L’epilèpsia té la consideració d’urgència quan es desenvolupa el què ja hem esmentat, l’status epilepticus. Aquesta situació es considera en el moment en què l’animal pateix una sèrie d’atacs encadenats en els quals no recupera la consciència. Aquesta situació és especialment crítica ja que 20 minuts o més de durada contínua de convulsions es considera que poden provocar dany neurològic permanent i irreversible. En un cas així serà imprescindible l’ingrés del pacient i la priorització del control de les convulsions. Per tal d’assegurar la minimització dels danys cerebrals i garantir les funcions vitals.
11.- Què s’ha de fer i no s’ha de fer davant d’un atac epilèptic?
S’ha de fer:
- Mantenir la calma.
- Deixar espai a l’animal i apartar mobiliari o objectes del seu voltant per a evitar que es pugui fer mal.
- Comptar la durada de l’atac.
- Enregistrar l’escena (si es pot) per facilitar la informació al veterinari.
NO s’ha de fer:
- Posar-se nerviós.
- Pretendre aturar els moviments de l’animal.
- Obrir o manipular la boca de l’animal durant l’atac.
Així que us animem a confiar la salut dels vostres amics peluts al vostre veterinari, ja que, com hem comentat, el fet de que a la nostra mascota la diagnostiquin d’epilèpsia idiopàtica, només ens canvia en el fet d’haver d’estar una mica més pendents d’ella i de dedicar-li alguns recursos més. L’epilèpsia és una malaltia controlable en la majoria de casos i això ens permetrà seguir gaudint d’una relació excel·lent amb la nostra mascota.
Autor del post: Jordi Illas, veterinari
